Wiquiconte 1r B Negrecarbó i les set gegantes

Sebastià Negrecarbó vivia en un poble molt petit i pertanyia a una rica família. Li havien tret aquest malnom pel color de la seua pell, bruna com el carbó. Com que era diferent a la resta dels seus germans sempre havia estat un poc marginat en la seua família. Però com la naturalesa és justa havia dotat al nostre protagonista d'una ment privilegiada. Negrecarbó era molt intel.ligent, però això en una família com la seua en la que no faltaven els diners, no era molt important.

Un dia tingué l'oportunitat de ser el qui es burlara de la resta perquè com era tan llest ho coneixia quasi tot.  Així es que li preguntaren al seu germà:

Com es pot anar al barranc de l'Encantat?, i el seu germà no ho va saber contestar.   Negrecarbó pensà dins d'ell "Ara podria deixar al meu germà en ridícul, com ell m'ha deixat a mi tantes vegades" va pensar. Però com ell era tan bona persona pensà que no ho faria.  Aleshores, Negrecarbó coneixia tot el paratge i sabia que allí hi havia un encanteri. Ell coneix el misteri de la casa que es troba en el centre del barranc i que l'habiten set gegantes.

Negrecarbó com es troba a soles li agradava molt la natura. En una de les seues expedicions al barranc va conéixer les set gegantes. I va trobar molt d’ afecte de les gegantes ja que en la seua família no podia trobar-lo.

Negrecarbó es va preguntar a les gegantes:

-       Puc quedar-me a viure en vosaltres?

Les gegantes li van respondre:

-       Bé.

 

Podríem fer moltes coses divertides al barranc: pescar, inventar-nos jocs divertits, fer esport i altres coses
Les gegantes li van dir:

-       Anem i t'ensenyarem la nostra casa.

Negrecarbó va tindre que escalar i pujar per camins difícils per arribar a la seua nova casa. Quan van arribar Negrecarbó es va quedar bocabadat, era la cova més gran que havia vist en la seua vida.
Dins de la cova hi havia un monstre enorme. Sols tenia un ull i tenia set peus. Sebastià li va preguntar a les gegantes :

-        Eixe qui és ?

-       Eixe és el nostre amic Fèlix.

Felix li va dir:

-       No tingues por de mi, jo no em  menge a ningú.

Negrecarbó no va tardar molt en trobar-se en aquella cova com si estiguera a la seua casa i els va proposar a les gegantes una oferta per a guanyar molts diners.

Arreglarien tota la cova , fins hi tot farien un trenet per poder accedir en facilitat per tot el paratge que envoltava el barranc .

En un tres i no res es van ficar de cap a l'obra, tenien molt treball per davant. Arreglaren la cova i després observaren el treball ben fet,i després de jugar al veig veig van comentar com organitzarien les visites. Fèlix seria el guia i cada geganta s'encarregaria d'atendre una de les set grans sales de la cova. Seria molt divertit poder ensenyar aquella meravella a tota la gent.

Esgotats per la feina van anar a descansar a la cova.

En alçar-se el nostre protagonista va anar a pegar una volta. Quan estava passejant va vore a un xiquet desorientat i es va fer amic d'ell. A el xiquet li deien Blanquinós . Era igualet que Sebastià Negrecarbó, però amb la pell blanca. Blanquinós no tenia on viure, i van decidir que anirien a la cova amb Negrecarbó les set gegantes i Fèlix. A Blanquinós li va semblar bé, Negrecarbó, i així ho van fer. Negrecarbó, tenia un amic més amb qui conviure.

Negrecarbó va presentar a Blanquinós a les set gegantes. Ell no s'ho podia acabar de creure. Eixa nit els dos es van quedar a dormir a la cova de les set gegantes, i per la nit un fort rugit i un crit van despertar a tota la casa,no sabien de que tractava eixe crit , aleshores es van quedar dins el llit de la por que tenien. Es van despertar tots molt esglaiats i van descobrir que era una de les set gegantes que estava tallant-se les ungles.

-       Què ensurt !

Al dia següent Negrecarbó i Blanquinós se'n van anar a passejar pel bosc. Van veure alguna que eixia dels matolls. Què seria? Era un cérvol que s'havia perdut de sa mare. Ells dos junts van ajudar a que aquella petita i bonica criatura trobara  sa mare. Quin dia aquell tot ple d'emocions! .Blanquinós estava contagiat pels sentiments del moment i no va poder aguantar més i li va dir a Negrecarbó:

-       Estic molt preocupat.

-       Per què dius això?.-li va respondre tot esglait.

-       Es quee....-va dir amb una veu fluixa i amb por.-m'agrades molt i no sé com dir-t'ho es tire indirectes i no sé ja que fer.

-       M'agrada que m'ho digues clar jo també senc el mateix per... AAAAhhh!!!

Blanquinós amb l'emoció del moment havia ensopegat amb un pedra i havia caigut dins del riu del verí!!!! Negrecarbó tot esglaiat corregué a rescatar-lo amb una corda, i Blanquinós que sabia que estava en un gran perill. La seua vida depenia de la rapidesa amb que actuaren i amb una veu tremolosa digué:

-       Busca l'antídot....la meua vida depén d'ell.

-       Quin antídot?- digué Negrecarbó.

-        

-       No sé com és mai m'ho ha dit ningú, busca la resposta en la biblioteca major... AGGAAAA... Però afanya't que el que si se segur que sols comptem amb quatre hores

-        

Negrecarbó porta a Blanquinós a la cova, i seguidament, com havia dit Blanquinós, anà a la biblioteca major per buscar la cura del verí. Ell buscà i buscà, fins que a les tres hores i cinquanta vuit minuts trobà la recepta d'un beuratge que podria salvar el seu amic. Ràpidament en la farmàcia major del poble preparà l'antídot i quan sols faltaven dos segons, li'l donà a Blanquinós que ja estava sense sentit. No sabia si havia arribat a hora. S'esperà uns minuts i pensà que tot havia sigut inútil. I quan ja estava a punt d'esclatar en un plor vegé que Blanquinós obria els ulls. S'havia salvat!
A partir d'aquell moment l'amistat entre els dos amics es va enfortir i va ser eterna...

Alumnat de 1r B
Il.lustracions d'Aaron, Berta, Arnau, Xavi i Desirée