Un dia arribà una carta de palau que deia:
Es fa saber, a tots els joves que no tinguen parella i vullguen casar-se amb mi, que acudeixquen al palau reial a les nou de la nit, del dia vint de juny. A la persona que elegeixca serà casada amb mi.
Signat:
La princesa Catalina.
P. Catalina
Signat:
La princesa Catalina.
P. Catalina
Com eranatural natural els germans i la mare de Espolsapols no li deixaren anar, perquè tenia que torcar la pols per si venia la princesa Catalina per casar-se amb el seu germà.
Arriba aquell esperat vint de juny i el germà i la germana de Espolsapols tenien un preciós tratge ja preparat, i ell no. La seua família i se n’anà. Espolsapols plora i plora fins que una fada màgica se li aparegué. La fada màgica li digué:
- Per què plores Espolsapols?
- Plore perquè la meva madrastra i els meus germans no m’han deixat anar al ball de la princesa Catalina, i jo tenia moltíssimes ganes de conéixer-la.. BUAA!
- No t’hi preocupes, et puc preparar un esmòquing i un cavall per que hi pugues anar, què.. vols?
- Sí!
- D’acord! Porta’m un ratolí i una tela negra.
- Ací tens – digué Espolsapols amb els objectes demanats.
- Patapim patapam pata pi pom pam!- i al dir les paraules màgiques el ratolí es convertí en un cavall i la tela negra en un bonic esmòquing.
- Hem fa molta il•lusió, però es que hi ha un xicotet problema… que en la festa hi està la meva madrastra, els meus germans, i si em reconeixen…
- Ahh! D’acord, pren aquestes ulleres verdes. Així no et reconeixeran . Però en una condició! Que a les dotze de la nit deus estar ací, perquè en aquell just moment el conjur desapareixerà i el cavall es tornara ratolí i les ulleres verdes desapareixeran i l’esmòquing es convertirà en un tros de tela negra.
Així que amb molta il•lusió Espolsapols es ficà l’esmoquing, munta en el ratolí/cavall i es ficà les boniques ulleres de sol verdes que li havia deixat la fada màgica. Espolsapols arribà al ball. De sobte un gran llum l’enlluerna… Era la princesa Catalina que estava entrant a la sala per conéixer a tota la gent del voltant. I de cop i volta vegeren a una nena d’uns set anys, molt bonica amb un ram de flors roges. Tots digueren:
-Quina nena més bonica! Serà la neboda de la princesa Catalina, segur!
Però s’equivocaren, era la princesa Catalina. Mai ningú li havia vist el pel, així que no sabien com era ni quants anys tenia.
Catalina senyalant a Espolsapols li digué:
- Oh! Tu preciós jove, et vols casar amb mi?
- Ejem… ho senc bella nen… bella princesa! Jo sóc massa jove per casar- me amb vos, excel.lència.
- Snif…. Jo… Jo… jo sols volia un amic amb qui jugar… però el meu pare, el rei no hem deixa eixir i em té esclavitzada a la meva habitació brodant un vestit, perquè vol que m’ensenye l’art del brodat… snif…
- Vos i jo tenim moltes coses amb comú princesa, a mi em diuen Espolsapols -digué llevant-se les ulleres- i em fan treballar les vint-i-quatre hores al dia sense pagar-me, obligant-me, sense allotjament i sense quasi menjar.- en aquell just moment la madrastra de Espolsapols es desmaià.
- Ahh! Ja t’entenc, t’agradaria treballar en palau en compte d’aquella casa de bojos en la que vius?
- M’encantaria princesa!-
Les dotze de la nit tocaren, i Espolsapols torna a ser com abans , però a ningú li importà, la bellesa està en l' interior.
I així fou com Espolsapols eixí d’aquella casa de bojos per a anar a viure a palau i jugar amb la princesa Catalina.
Roser Payà 1er B
