El xiquet de la caputxa roja

Això diu que era un poblet de muntanya on vivia un xiquet que li deien “el de la caputxa roja” , perquè sempre duia una jaqueta que tenia la caputxa roja. Un dia son pare li va dir que portara medicines al seu iaio. Anant pel camí va vore un lloba.
La lloba el va enganyar i el va enviar per un altre més llarg i així la lloba aniria per un senderol i arribaría més prompte.
El xiquet va anar pel camí més llarg i la lloba pel senderol.
La lloba va arribar a casa i va ficar el iaio dins d’un armari.
Va arribar el xiquet i la lloba el va enganyar i així es que es va menjar el xiquet i el iaio.
Quant allò hi havia ocorregut va passar una caçadora per allí i ,com va sentir soroll, s’acostà . Arribà i va vore que la lloba estava perseguint al xiquet. La caçadora va matar a la lloba i a la caçadora li van fer una estatua.
Conte contat , conte acabat
Javier Bonet Ferrer 1r ESO B

El darrer mohicà

Pepe era un dels ultims guerrers mohicans,també era un dels millors.
Un dia va nàixer una bèstia anomenada Petacabres,tots els mohicans van intentar matar-la
però tots van morir, menys un que s'anomenava Pepe Salvador.Eixe mohicà entrenava tots els dies per a fer-se un monstre i matar al Petacabres. Això sí el Petacabres també ho feia. Per tant havia d'entrenar molt.Un dia l'ultim mohicà va decidir anar a matar a la bèstia, quan va acabar la batalla van morir el dos.I des d'aquel dia tots honoren a Pepe Salvador com a l'ultim mohicà.
Sergi Chàfer 1r ESO

Les polseres qu et vigilaven

A la fira medieval es veien moltes tendetes, però hi havia una que no era molt normal. Era diferent, la venedora tenia una berruga ben gran a la punta del nas i estava ben grossa. Quan em vaig girar a la tenda ja no es trobava, però al tornar-me a girar la vaig vore allí al mateix lloc. O es que jo estava loca o era una bruixa? Realment, ho pensava però de sobte vaig vore unes polseres ben boniques i vaig anar a veure-les i la dona aquella em va dir:
- Que vols xiqueta pesadeta?
- Jo?
- Sí, tú. Què vols?
- Estava mirant estes polseres.
- Però ... jo t'havia dit què volies xiqueta?
- De què?
Eres escodrinyadoreta eh? Abans t'he vist mirant la meua tenda quan jo he fet màgia.
- Ahhh!!! - vaig suspirar.
- Jo et regale una polsera gratis si tu no dius a ningú que sóc una bruixa. D'acord?
- D'acord – vaig contestar tremolosa.
- Tin, ací tens.
- Gràcies.
A la fi havia aconseguit aquelles polseres.Quan vaig arribar a casa vaig sentir que algú em deia: deixa'm anar-me'n que t'estan vigilant.
- Qui m'està vigilant?
- La bruixa.
De sobte vaig veure la cosa que em deia eixes coses: eren les polseres!
- Tira'm al camp!
- D'acord!!! - li vaig contestar.
Aleshores el vaig deixar al camp. I tots els dies anava a veure-la.I la bruixa mai més em va tornar a veure.I des d'eixe dia la polsera i la xiqueta són amigues.

Núria Lamagrande 1r ESO

La pissarra teletransportadora

Peter era un xic normal i corrent com tots , era un xiquet guapo , eixerit però no se perquè es burlaven d'ell tenint-ho tot , llest , guapo , etc....A Peter li dona exactament igual , un dia va arribar un xiquet nou , era un xiquet lleig , desordrenat però era llest igual que Peter. Un dia Peter es va arrimar a ell i li va preguntar:
- Hola , com et diuen?
- Hola , a mi em diuen Harry.
- Vols que siguem amics ?
- Sí.
Aleshores van passar uns xiquets i es van burlar.
- Tu no els hi faces cas.
Un día em fare famós i em burlaré jo d'ells.
Harry es va quedar bocabadat quan li va dir això.
Els anys anaven passant fins que van arribar a la universitat estatal de Física de Nova York . Peter i Harry van fer nous amics , Peter va començar a fer uns esbossos d'una pissarra teletransportadora i Harry s'encarregara dels circuits electrònics. Van estar dos anys , sis mesos , dos setmanes i dos dies. Al final va arribar el día de probar-la , ells estaven entusiasmats la van posar en marxa , i no es va veure res , desilusionats van anar a agarrarla i les seues mans es van enfonsar cap a dins , es van posar super contents , de seguida van entrar i van veure món virtual , en ell hi havien carpetes de jocs en que podies entrar i jugar con si fores un membre del joc , també hi havia qualsevol tipus d ´asignatura . Així que ho van inculcar en els col·legis d´arreu del món hi ho van fer així , de dilluns a dijous classes d'assignatures virtuals i els divendres jocs.

Peter i Harry es van fer bilionaris , ara els estan buscant peró no els troben , diuen que en els seus diners han fet una altra pissarra teletransportadora i se n' han anat a un país marcià i s ´han fet un món a la seua mida.

Jordi Claveria 1r ESO

La colla del Robert

dia a un poble petit de uns 50 habitans anomenat “Kanker” al sud del país dels animals parlants vivia un home anomenat Robert.Ell tenia una granja amb animals de tots el tipus: porcs,gallines,vaques,ànecs…
Aquell dia els animals presentien alguna cosa estranya.
-Jo crec que hui s´acabara el mon. -deia un porc.
-No digues bobades- va dir una vaca.
De sobte va eixir Robert i els digué:
-S´acosta una tempesta molt forta.
Els animals no sabien on anar estaven bojos.
-I que hi farem?-va dir un altre porc.
-No ho sé el millor sera que construim una càpsula de protecció que envolte tot el poble- va dir Robert.
De seguida els animals,Robert i la poca gent del poble començaren a fer la càpsula de tots els materials posibles per que resistira la tempesta feren unes tres capes per a que no entrara res.
Al cap de tres dies la tempesta començà. Els animals estaven molt nerviosos pensant que si la capa es trencava ells moririen.
Passaren quatre dies amb tempesta hasta que per fi acabà.
Estem vius! - cridaven els pocs habitants que hi havia al poble.
Tot havia segut gràcies a Robert i els seus animals. Per a recompensar-ho la gent del poble va decidir fer una estàtua en memòria d’ells i del seu amo. A més d’això la gent decidí fer una granja enorme per a que anaren més animals a viure al poble i per a que el poble cresquera.
Robert i els seus animals agraïts ho reberen molt contets i el poble anava cresquent i cada vegada tenia més habitants i sobre tot més animals així, cada vegada que hi hava tempesta molt forta feien moltes capes de càpsules i resistien fins que parara la tempesta.
El poble que ja es podia considerar ciutat cresqué molt de pressa i va ser un dels pobles més grans del món i el seu alcalde era Robert i els regidors, carters, etc els seus animals.
Robert i els seus animals van decidir que tots els pobles del món tingueren càpsula de protecció davant les tempestes i per això anaren fins tots el pobles per a fer-ne fins i tot en feren per als extraterrestres dels altres planetes.
Christian Boscà Navarro 1eso A

La nit màgica

José Vicente, va decidir anar-se’n a la muntanya per veure millor les estrelles. Era de nit, aproximadament les 4:00 de la matinada. Feia fred, era plena tardor, i va decidir anar-se’n amb bicicleta, per a calfar-se un poquet. Quan ja hi era a la muntanya va deixar la bicicleta arrimada a un arbre, perque eixa mateixa nit hi havia boira i el terra estava enfangat. La boira estava espessa, no es veia quasi res. Quan muntava, José Vicente estava un tant nerviós, pel crit esferïdor dels mussols de ulls taronja. Quan va arribar dalt, hi havia un mur. Va encendre la llanterna, i va veure el número 666 escrit al mur. José Vicente es va esglaiar, i va anar suaument sense fer quasi soroll fins trobar un lloc on amagar-se. Mentre anava, va notar un murmuri en l'orella i va baixar ràpidament la costera de la muntanya mentre sentia unes rialles de xiquets i xiquetes. José Vicente es va tropessar i va pegar un crit molt fort.

PRIMER FINAL



I quan va arribar a la bicicleta.... estaven els espírits, dels últims xiquets que van muntar a la muntanya. Ell esglaiat, va agafar la bicicleta, i es va enganyar de camí mentre anava, i va caure per un barranc. Desde eixe moment, estava l'espèrít de José Vicente i els altres xiquets.


SEGON FINAL


I quan va arribar a la bicicleta.... estaven els xiquets del seu poble , per que José Vicente els havia dit que aniria a la muntanya, els seus amic li van fer una broma i José Vicente va sospirar i se'n van anar a casa d’un dels amics a contar-li com ho van planejar.

Marc 1r ESO

El misteriós mòbil que parlava

Un dia, una xiqueta que li deien Marta anava caminant per la piscina amb les seues amigues i li va caure el seu mòbil a la piscina. Provà a recuperar-lo, però no pugué, ja no li funcionava.
Anà a comprar-se un mòbil amb els seus pares i se'n comprà un que era tàctil, negre i d'última generació. Era "superguai", "xulíssim", li l'ensenyà a les sues amigues i els agradà moltíssim.
Però de sobte, un divendres a les 21.30, Marta anava amb les seues amigues i escoltaren. "Marta, Marta, tens un missatge" . Marta i les seues amigues es giraven cap a tots els llocs i no hi havia ningú. Tornava a escoltar-se." Marta, Marta, tens un missatge". Tornaven a girar-se i no veien ningú.
Aquella nit Marta estava molt esglaiada perquè es pensava que la perseguia algú. Pensava: Qui haurà sigut?, Com sap que tinc un missatge?.
Marta tenia por de dir-li-ho a sa mare perquè pensava que li llevaria el mòbil tan "guai" i ella callava, callava i ho deixava passar.
Un altre dia tornà a passar el mateix. Estava a l'escola i escoltaren:" Marta, Marta, el xiquet del que estàs enamorada t'està mirant". Marta es posà tota roja. La mestra s'enfadà moltíssim perquè no li agradava que li tallaren la classe i els posà a tots a fer còpies, cent vegades: "No parlaré quan la professora de matemàtiques estiga explicant"
Marta anà a casa i es tancà a la seua habitació. No volia eixir i pensava: Qui pot dir això? No ho sap ningú. Sols el meu diari i jo.
Començà a pensar i s'adonà que el mòbil parlava i deia. "Hola, hola".
Marta es quedà bocabadada, perquè no havia pensat que, quan estava escrivint el seu diari, el mòbil estava damunt del llit .
Marta estava molt contenta, però no ho podia dir a ningú, perquè la trataríen com el que no era, una boja.

Carla Bataller 1r ESO

Hiuntameropertaguema

Un dia, que la meva amiga Berta i jo estavem fent els deures a ma casa vam notar que la meva veïna Hiuntameropertaguema ens espiava.
Aquella veïna era molt estranya: mai eixia de casa sols per anar a agranar el portal i per arreplegar la seua caixa misteriosa que cada matí tenia al costat de la porta, també, vivia sola i segons el que m'havien contat , s'havia menjat al seu home! Però els rumors són rumors, i jo la veritat no m'ho he cregut mai.
Seguidament quant ja no ens mirava l'espiàrem nosaltres a ella. Hiuntameropertaguema entrà a la seva cuina i obrí la seva caixa misteriosa que hi havia cada matí al davant de la seva porta.Ella tragué un gat i un martell, després vingué amb una cassola molt gran amb alguna cosa verda viscosa al dintre, digué unes paraules moooolt rares:
- Dd!”$fyue ed&/($Eh@rudfs?(hk~$jityo#zi@jhfok””@!!!!
sufyw95y235€~32€@#€#4#regert€€€jffgh6rq3w@€~45uuyrttyu¬uyuhtr#€#~jhyti''?/T&(·$%45tktlgyktjlylrkrdhglrhl!!!!!
En eixe moiment vegérem que era una BRUIXA! I.. PAAAAM! Sentírem una gran explossió que provenia de l'olla.
Agafà el gat negre i el martell i intenta clavar-los en l'olla... Però el gat es va fugir i el martell va reaccionar contra a ella i comença a pegar-li martellades i a dir-li que no tornara a fer màgia amb martells i nosaltres no vam poder parar de riure!!!

Roser Payà 1erESO B

La mestra Dolors

Allí estava jo, assegut en la cadira, en l’institut quan la mestra Dolors estava explicant l’arrel quadrada. En eixe moment va arribar un home amb un paquet per a la mestra Dolors. Ella agafà el paquet i el va dur al seu cotxe. Era un paquet misteriós, molt voluminós.
Nosaltres no vam fer cas però al pròxim dia un home la cridà al móbil durant la clase . A nosaltres ens estranyà perquè Dolors sempre havia portat el mòbil apagat.
En acabar d’eixir d’escola la vam seguir a Dolors els meus amics i jo. Arribàrem a un bar estrany, ple de.. com si fóra boira. Dolors portava la caixa. Va entrar. La seguírem. Era un món estrany , ple de extraterrestres. Ho havíem descobert, la mestra Dolors tenia una segona personalitat, era una extraterrestre i a més…feia espectacles. Nosaltres ens esglaiàrem I ens anàrem a casa. Decidírem no contar-ho a cap persona fins que no estiguerem segurs que no era un somni. Eixa nit no vaig poder dormir.

Javi Bonet de 1r ESO

Un institut a la lluna

Jaume era un xiquet especial. Sols sabent que els seus pares són els superherois més famosos de tot el món, ja podem imaginar-nos com serà ell d’ací a uns anys, quan siga major.

Era el primer día de classe, quan la seua millor amiga Anna, que tenía la seva mateixa edat, li va fer la pregunta següent:

- -I, quins són els teus poders? El meu poder consisteix en poder moure l’herba, fer-la crèixer i dirigir-la cap on em plaga.
- -Doncs, jo encara no sé en què consisteixen els meus poders...però ja comence a pensar que no en tinc.
- -No t’amoïnes, ja arribarà el moment en que descobrisques quins són els teus poders, i si això no ocorre, tampoc és res greu, hi ha coses més importants a la vida.
- -Sí, supose. Moltes gràcies per animar-me Anna.- va dir Jaume.

Tot seguit van escoltar un soroll estrany, quan es van girar vegeren que era l’autobús del col·legi, que venía a recollir-los per a portar-los fins a la nova escola. Semblava que fora un cohet espacial, però tot i això es van enfilar i van tenir un viatge espectacularment divertit. Després d’una estoneta de viatge van arribar al...col·legi no. Institut! Era increïble! El seu tutor va eixir a rebre’ls i els va conduïr fins a la que sería la seua classe i cadascú va escollir el lloc que ocuparía durant la resta de curs. Per a començar a conéixer als seus alumnes el professor va demanar:
- Ara cada ún de vosaltres sortirà a la pissarra i escriurà el seu poder, fent tot seguit la demosatració pertinent.

Quan va ser el seu torn, Jaume li va dir al professor:
- Senyor professor, jo encara no sé quins poders tinc.
- Està bé, no hi ha problema, ja ho descobriràs amb el pas del temps, espere que abans d’acabar el curs. Ara ves al teu lloc.

Jaume va fer molts amics nous i anava amb ells a tots els llocs. Després d’unes setmanes de classe, un día de tants, un xic que no sabíen quí era va començar a vacil·lar a Jaume i els seus amics. De sobte ell es va fer nerviós i va començar a acumular ira, i sense penssar-ho va agafar una taula i li la va tirar al cap. Va ser així com va descobrir que ja havien despertat els seus poders, i molt emocionat va anar a contar-li-ho als seus pares:
- Mare! Pare! Ja he descobert els meus poders! Tinc Superforça i puc volar!
- Enhorabona fill! Ens n’alegrem molt per tu! Ara esperem que sapigues traure’ls bon profit.

Després d’això Roser, la més guapa de l’institut va voler fer-se novia d’ell i al final ho va aconseguir. Quan ja portava un temps amb la Roser els amics se sentien gelosos per que no podien passar temps amb ell. Anna estava tristona i un poc enfadada amb el Jaume, però ell ni se n’havia adonat. Va caure en eixe compte quan va fer una festa a casa seua i els seus amics no van anar, sols van anar els amics de la Roser, tots els esportistes i populars. De totes formes Anna va anar, i quan la Roser la va veure li va dir:
- Pots anar-te’n. Jaume no t’ha dit que vingueres per que no vol veure’t. Així que no sé què estàs fent ací.
- Val. Gràcies.- va contestar Anna i sen’n va anar.

Després de dos mesos l’institut va organitzar una festa de final de trimestre i Roser va convidar els pares de Jaume a la festa per a que feren un col·loqui sobre què suposava tenir super-poders. El matí del día de la festa Jaume es va assabentar que Anna pensava que ell no volía saber res d’ella, ni parlar en ella.
Més tard, eixa nit a la festa, Jaume estava amb la seua nòvia Roser, però com volia parlar amb la seva amiga Anna, la va deixar sola quan va veure que Anna es dirigía cap a la porta.

- Hola Anna! Còm estàs? Fa molt de temps que no parlem.
- Sí, ja ho sé, però com que des que estàs amb la Roser no vols saber res de nosaltres, i ni tan sols vares ser per a convidar-nos a la festa privada que vas fer a ta casa...
- Com que no? Però si Roser va ser qui es va encarregar d’enviar les invitacions i li vaig dir que us n’enviara una a cada ún de vosaltres!

I així van començar una discussió que va durar quasi una hora de rellotge, però va meréixer la pena pasar eixe temps, per que al final ho varen aclarir i van decidir que contiuaríen sent bons amics, com ho eren abans.
Quan se’n van tornar al gimnàs Roser estava tota enfadada i va començar a cridar com si estiguera boja, i Jaume, sense alçar pols ni remolí li va contar tot el que havia descobert i ho va fer saber a tots els que estaven allí presents.
D’eixa manera va ser com Roser, per ser una mala persona es va quedar sense amics, i Jaume i Anna van tornar a ser amics.

Joel Soler Bataller 1r ESO