Esteu a gust sent espanyols?

Una pregunta un poc directa,esteu a gust sent espanyols ?

Clar quan Espanya guanya el mundial i l' Eurocopa sí,  però quan estem a  l' aeroport de Barajas i vos diuen que el vostre vol està anul.lat no,diem què fàstic d'Espanya, sols passa en Espanya...

Se n'aneu a un hotel d'Istambul , vos donen un iogurt agre i un kebab diem : com en Espanya en cap lloc.

Quan Espanya va guanyar el mundial,  de seguida tots “ yo soy español, español, español ”, però si ens eliminen com sempre, en quarts, aleshores diem  eixos gossos que no suen la samarreta.

Per això l'himne d'Espanya no té lletra perquè un espanyol tan sols es capaç de dir “ visca Espanya o no depén de l'ocasió ”.

Javi Bonet 1r ESO

El meu monòleg: Les xarxes socials

 Bon dia. Estic molt contenta , però també un poc enfadada .

 Si comence a parlar de les xarxes socials  pense  que és molt fàcil enganyar fent que tens 20 anys però en tens 12 o13 , corrent un risc … però això no és el més  interessant …  en les xarxes socials com el “Tuenti” pots parlar amb tots els amics  les hores que et done la gana , pagant els pares , però  devem de controlar … com diu el títol “Tuenti” explica que tu estàs en tu mateixa   (“Tu-en-ti”), també pot significar explica que has de tindre més de vint anys :   twenty és vint  en anglés… però  no es tenim.

Si canvie de tema s’imaginareu  per qué estic enfadada, doncs és perquè sempre que entre a alguna  xarxa social després de dinar, els pares  abans de anar-se’n a treballar s’acomiaden  de tu ,no? Doncs a continuació et diran :-Fill/a a fer els deures ! I tu contestaràs: ara… o per exemple : -Fill/a a estudiar que demà tens control. I contestes : -que sí… I tu penses que són molt pesats i els dius que s’ha de descansar. perquè estem tot el matí en l’institut. Però a la nit, qué passa? Que ens pregunten si hem fet els deures i els traiem una excusa per a dir-los que hem estat descansant una estona o hem eixit a jugar i no he recordat que demà tenia control… I sols he estudiat un poc i no he fet els deures.  Això és normal que passe però tots intentem que no passe i ho intentarem… Així que tingueu tots clar que les hores que perdem en el “Tuenti” no les aprofitem per a la vida .Encara que tots voldrem seguir en les xarxes socials.

Aina 1r ESO

El meu monòleg: Eixa copa!

Bona nit , vinc a avisar-vos que si teniu una copa en casa teniu que amagar-la perquè m’acaben de dir que hi ha un xic molt perillós que abans era futbolista i ara es dedica a  la ferralla, li diuen Sergio Ramos. Segons diuen tot el metall que arreplega el premsa per a convertir-lo en ferralla

 Va ser admés en aquesta empresa quan va guanyar la Copa del Rei , el Madrid ha anat per la ciutat ensenyant la copa a tots els seguidors fins que a Sergio Ramos li ha caigut de dalt de l’autobús. Eixe va ser el moment en que decidiren contractar-lo per treballar el ferro   Ara diuen que eixa copa no era la vertadera i per això no passa res. Ara estic molt preocupat i per això quan arribe a casa guardaré la copa que vaig guanyar quan era xicotet en un torneig de natació no siga cosa que aparega algun jugador del Madrid que com no veuen moltes copes quan els apareix una...

Lluís Mollà 1r ESO

Wiquiconte 2n B Serps i malsons

La suor gelada del malson havia despertat a Santi. El fet més aterridor aparegué quan al mirar-se a l’espill es va adonar que tenia marcat al front el signe de la serp. Un signe en el que havia somniat. Va eixir de casa de camí cap a l’escola i l’arribar a l’institut va vore en el seu armariet del corredor que li hi havien deixat un paper amb una nota que deia;

            “Quan ixques de l’escola acudeix al parc del Carrer Serp”.

Santi va anar i allí es vegé amb uns alumnes del seu institut. Li van explicar que els somni i el senyal del front  sols  ho veien un grup determinat de persones indicava que ell havia sigut destinat com el màxim mandatari del del seu grup les Serpasses. Ell va acceptar amb molta il·lusió. Però abans li van recordar que per entrar havia de superar unes proves. Ell les va acceptar. Però malauradament per a Santi es tractaven d'unes proves amb un nivell d'exigència alt. I no les va poder passar. Com no les va superar no el van admetre.

No va admetre de bon grau la decisió del grup i els va plantejar

I si no puc pertànyer a les Serpasses “Per què tinc la serp marcada i a més d’un altre color diferent al de vosaltres?” Aleshores ells van reflexionar . Es va reunir en comissió extraordinària i al final van decidir:

            - Anem a admetre't perquè el senyal es inequívoc i la teua serp és diferent que la nostra .

Així que van entrar al grup. Després a la nit li va tornar a passar el mateix, es van mirar al espill i tenia la serp encara més gran que l’altra nit amb un altre color més bonic, però diferent als altres. A l’endemà va anar a vore els amics a ells també els havia crescut però menys que a Santi. Li van dir:

            - Per que t’ha crescut tant i a nosaltres no?

      - No ho se però esta nit he tingut un somni molt estrany- digué Santi.

Ell havia somiat que li creixia la serp, i que l’adoraven a ell per tindre la serp més gran, però ell això li pareixia injust. La seua serp, era diferent a les altres, ell es preguntava una i mil vegades “per què”. Aleshores tots van coincidir amb el mateix... Santi era l’elegit.

Se’n va anar cap a casa tot pensatiu, quan es va gitar i una serp li se aparegué en el somni i aquesta li digué:

      - Ho haveu encertat, tu eres l’elegit.

      - I per què a mi?- Digué Santi.

      - Perquè tu des de menut has desitjat una oportunitat per fer realitat el somni.

      - Aleshores…

La veu de l’esperit el tallà.

      - Aleshores tu eres el que manara del grup els Serpasses i així faràs, amb tot el grup, realitat el teu desig

- Per a poder ser el líder del grup quina prova he de passar?

- Cap, tu tens unes aptituds que et fa estar per damunt de tots, tu no passaràs cap prova. Estàs ahí per fer realitat el que vols.

- D’acord.

Santi estava obsessionat amb el seu somni, li va estar donant voltes tot el dia i així que va pensar compartir el somni secret amb els seus nous amics. Els va esperar a fins a l'eixida de classe i els va dir:

                   - Vaig a contar-vos el somni que totes les nits se me repeteix i em turmenta. Es tracta d'una serp que m'apareix a la meua habitació justament quan vaig a gitar-me per a fer la migdiada. És una mamba negra sudàfricana. Aquesta en parla en un idioma que jo apenes conec però se que vol dir- me alguna cosa i no se el què!

Cregueu que es tracta d'alguna cosa relacionada amb " ser el cap del grup"? no se per què però sempre quan li dic que no la comprenc intenta atacar-me però al remat em solta i se'n va.

          - Cregueu que açò és normal? Què intenta dir-me?- va preguntar el Santi molt            preocupat-

            - Crec que puc ajudar-te va- dir Felip, un membre de les Serpasses que s'havia           caracteritzat per dir molt poques paraules. Jo també somnie amb serps que  m'atrapen i em condueixen cap a la casa del vell Tomeu.
            - El vel Tomeu!!- van exclamar tots al mateix temps.
            - Sí, ja se que és un ésser rar i insociable, però crec que la clau del misteri la té             ell.

Wiquiconte 2n A SMS Misteriós

9 de març de 2011

Si aquell missatge no era un somni la meua vida anava a canviar. No sabia qui me l’havia , però ho esbrinaria , el més estrany era que aquell anònim em demanava anar a l’ermita urgentment a les tres de la nit i devia dur alguna persona immediatament,  de no fer-ho així  la vida meua i la dels meus familiars perillava.

No sabia qui portar i era ja massa tard per a pensar-m'ho i molestar. Així que vaig anar a soles. Havien passat ja 45 minuts des de l’hora que posava en l’anònim i això em preocupava, així que me’n vaig anar cap a casa i de sobte vaig rebre un altre missatge al mòbil. Aquesta vegada deia: sé que has anat a la ermita però com no has portat cap persona , me n'he anat, ara sofriràs les conseqüències...després de llegir aquell missatge em vaig preocupar molt i no sabia que fer vaig provar tocar a eixe número però ningú no contestava de tant de provar em vaig adormir...

Al dia següent vaig rebre un altre missatge dient- me que anara a l'ermita a les 22:00. Què pretenia? tenia por, però de totes formes, ho tenia que fer, em matava la curiositat per saber el que passava, i no podia aguantar-me més. Vaig anar a les 22:00 com deia al missatge, aquesta vegada, no vaig anar amb ningú, ja que no em deia res d'això, per una banda tenia por, però per l'altra m'agradava més anar sol, ja que si em passava alguna cosa, sols em passaria a mi. Quan estava a l'ermita, vaig buscar per tots els racons, però allí no hi havia ningú. Em vaig esperar més d'una hora assegut en un banc a aquelles hores de la nit i per fi vaig sentir un soroll. Venia de la part davantera de l'ermita, i pareixia que estava dins d'aquesta. Vaig anar corrent i allí ho vaig vorer, era un gran home, vestit de marró i amb un barret i un estrany aparell, i pareixia que no se n'havia adonat que estava allí mirant-lo. Es va girar i amb una mirada perduda en l'infinit em va dir:

-       Xiquet! Para, vine ací.

Jo, tot tremolós, vaig poc a poc. l' home em mirava amb mala cara, i de la butxaca interior del seu abric marró es va traure un objecte, que amb la foscor no vaig arribar a endevinar de què es tractava. Quan em vaig acostar ho vaig vore bé. Era un aparell brillant que jo no havia vist mai

-       Mira xiquet açò que veus és un descobriment que ningú no sap. Des de fa molt de temps es va descobrir en les piràmides egípcies per uns arqueòlegs valencians. Un d'ells era el meu besavi. En un somni se li va aparéixer un esperit que li va manar que sota cap excusa ensenyara aquest artefacte a cap altra persona que no fóra de la família directa. Sols quan present de nou l'esperit l'hauria de mostrar a la resta del món. I fa dos dies es produí l'aparició. Tu eres el designat . Aquest artefacte es molt poderós i els egipcis ho sabien, per això, el van amagar , el fet de que solament puga ser util·litzat per la nostra família es deu a que la sang d`un avantpassat nostre va caure al interior del artefacte , oculum és com s`anomena.

-       Tot açò és molt estrany però conte’m per favor per a que servix l`objecte

-       D`acord, aquest artefacte segons em va explicar l`esperit serveix per a fer que la energia nuclear, que en aquell moment ja es coneixia però no s`usava, perda qualsevol tipus de radiació negativa per al cos humà després de produir-se la fusió nuclear. El fet que solament puga ser util·litzat per la nostra família es deu a que la sang d'un avantpassat nostre va caure al interior del artefacte.

-       Sí sí , molt bé però que té que  vore açò amb mi?

-       Quan em va dir que tu eres el designat no ho entenia però després que m’ explicara per a que servia ho vaig entendre... ETS IMMUNE A LA RADIACIÓ I A LA CALOR INTENSA!! , no has notat que quan es estiu i tots estan suant tu no notes calor?,per això eres tu qui en qualsevol desastre nuclear podràs entrar a la central i evitar una desgràcia, col.locant l`artefacte sobre el nucli d`urani sense sofrir danys.

-       I per què s'ha aparegut ara l'esperit?

-       Això sÍ que no ho sé amb certesa però si no m'equivoque prompte hi haurà alguna desgràcia molt important al nostre planeta relacionada amb l'energia nuclear.

Al dos dies s'escolta per la ràdio la següent notícia.

Un terremoto destructivo de magnitud 8,8 ha sacudido la costa noreste de Japón y ha provocado un tsunami con olas de hasta diez metros que ha alcanzado la ciudad de Sendai, donde el agua ha arrasado todo a su paso, incluyendo casas, coches, barcos y granjas y ha llegado a los edificios. También en el noreste del país, las autoridades niponas han declarado la emergencia nuclear después de que la central nuclear de Fukushima se viese dañada por el seísmo. En la sala de control de su reactor número 1, se registraba esta noche un nivel de radiactividad 1.000 veces superior a lo normal.

Quan de bon matí el nostre protagonista escolta la notícia sabia que eixe era el seu moment.

EL PAIS 12 de marzo

La sorprendente aparición de un muchacho que desafiando el peligro del momento ha atravesado la barrera de seguridad ha coincidido con una inmediata desaparición de los elevados índices de radiación. Las autoridades japonesas han podido respirar tranquilas después de haver sido eliminado uno de los problemas que més les preocupavan. Ahora podrán atender mejor las necesidades de la población....


Alumnat de 2nA

Ilustracions d'Edgar, Carla i Amparo

Wiquiconte 1r B Negrecarbó i les set gegantes

Sebastià Negrecarbó vivia en un poble molt petit i pertanyia a una rica família. Li havien tret aquest malnom pel color de la seua pell, bruna com el carbó. Com que era diferent a la resta dels seus germans sempre havia estat un poc marginat en la seua família. Però com la naturalesa és justa havia dotat al nostre protagonista d'una ment privilegiada. Negrecarbó era molt intel.ligent, però això en una família com la seua en la que no faltaven els diners, no era molt important.

Un dia tingué l'oportunitat de ser el qui es burlara de la resta perquè com era tan llest ho coneixia quasi tot.  Així es que li preguntaren al seu germà:

Com es pot anar al barranc de l'Encantat?, i el seu germà no ho va saber contestar.   Negrecarbó pensà dins d'ell "Ara podria deixar al meu germà en ridícul, com ell m'ha deixat a mi tantes vegades" va pensar. Però com ell era tan bona persona pensà que no ho faria.  Aleshores, Negrecarbó coneixia tot el paratge i sabia que allí hi havia un encanteri. Ell coneix el misteri de la casa que es troba en el centre del barranc i que l'habiten set gegantes.

Negrecarbó com es troba a soles li agradava molt la natura. En una de les seues expedicions al barranc va conéixer les set gegantes. I va trobar molt d’ afecte de les gegantes ja que en la seua família no podia trobar-lo.

Negrecarbó es va preguntar a les gegantes:

-       Puc quedar-me a viure en vosaltres?

Les gegantes li van respondre:

-       Bé.

 

Podríem fer moltes coses divertides al barranc: pescar, inventar-nos jocs divertits, fer esport i altres coses
Les gegantes li van dir:

-       Anem i t'ensenyarem la nostra casa.

Negrecarbó va tindre que escalar i pujar per camins difícils per arribar a la seua nova casa. Quan van arribar Negrecarbó es va quedar bocabadat, era la cova més gran que havia vist en la seua vida.
Dins de la cova hi havia un monstre enorme. Sols tenia un ull i tenia set peus. Sebastià li va preguntar a les gegantes :

-        Eixe qui és ?

-       Eixe és el nostre amic Fèlix.

Felix li va dir:

-       No tingues por de mi, jo no em  menge a ningú.

Negrecarbó no va tardar molt en trobar-se en aquella cova com si estiguera a la seua casa i els va proposar a les gegantes una oferta per a guanyar molts diners.

Arreglarien tota la cova , fins hi tot farien un trenet per poder accedir en facilitat per tot el paratge que envoltava el barranc .

En un tres i no res es van ficar de cap a l'obra, tenien molt treball per davant. Arreglaren la cova i després observaren el treball ben fet,i després de jugar al veig veig van comentar com organitzarien les visites. Fèlix seria el guia i cada geganta s'encarregaria d'atendre una de les set grans sales de la cova. Seria molt divertit poder ensenyar aquella meravella a tota la gent.

Esgotats per la feina van anar a descansar a la cova.

En alçar-se el nostre protagonista va anar a pegar una volta. Quan estava passejant va vore a un xiquet desorientat i es va fer amic d'ell. A el xiquet li deien Blanquinós . Era igualet que Sebastià Negrecarbó, però amb la pell blanca. Blanquinós no tenia on viure, i van decidir que anirien a la cova amb Negrecarbó les set gegantes i Fèlix. A Blanquinós li va semblar bé, Negrecarbó, i així ho van fer. Negrecarbó, tenia un amic més amb qui conviure.

Negrecarbó va presentar a Blanquinós a les set gegantes. Ell no s'ho podia acabar de creure. Eixa nit els dos es van quedar a dormir a la cova de les set gegantes, i per la nit un fort rugit i un crit van despertar a tota la casa,no sabien de que tractava eixe crit , aleshores es van quedar dins el llit de la por que tenien. Es van despertar tots molt esglaiats i van descobrir que era una de les set gegantes que estava tallant-se les ungles.

-       Què ensurt !

Al dia següent Negrecarbó i Blanquinós se'n van anar a passejar pel bosc. Van veure alguna que eixia dels matolls. Què seria? Era un cérvol que s'havia perdut de sa mare. Ells dos junts van ajudar a que aquella petita i bonica criatura trobara  sa mare. Quin dia aquell tot ple d'emocions! .Blanquinós estava contagiat pels sentiments del moment i no va poder aguantar més i li va dir a Negrecarbó:

-       Estic molt preocupat.

-       Per què dius això?.-li va respondre tot esglait.

-       Es quee....-va dir amb una veu fluixa i amb por.-m'agrades molt i no sé com dir-t'ho es tire indirectes i no sé ja que fer.

-       M'agrada que m'ho digues clar jo també senc el mateix per... AAAAhhh!!!

Blanquinós amb l'emoció del moment havia ensopegat amb un pedra i havia caigut dins del riu del verí!!!! Negrecarbó tot esglaiat corregué a rescatar-lo amb una corda, i Blanquinós que sabia que estava en un gran perill. La seua vida depenia de la rapidesa amb que actuaren i amb una veu tremolosa digué:

-       Busca l'antídot....la meua vida depén d'ell.

-       Quin antídot?- digué Negrecarbó.

-        

-       No sé com és mai m'ho ha dit ningú, busca la resposta en la biblioteca major... AGGAAAA... Però afanya't que el que si se segur que sols comptem amb quatre hores

-        

Negrecarbó porta a Blanquinós a la cova, i seguidament, com havia dit Blanquinós, anà a la biblioteca major per buscar la cura del verí. Ell buscà i buscà, fins que a les tres hores i cinquanta vuit minuts trobà la recepta d'un beuratge que podria salvar el seu amic. Ràpidament en la farmàcia major del poble preparà l'antídot i quan sols faltaven dos segons, li'l donà a Blanquinós que ja estava sense sentit. No sabia si havia arribat a hora. S'esperà uns minuts i pensà que tot havia sigut inútil. I quan ja estava a punt d'esclatar en un plor vegé que Blanquinós obria els ulls. S'havia salvat!
A partir d'aquell moment l'amistat entre els dos amics es va enfortir i va ser eterna...

Alumnat de 1r B
Il.lustracions d'Aaron, Berta, Arnau, Xavi i Desirée

Wiquiconte 1r A ELS TRES LLOBATONS

Això diu que era tres llobatons germans membres de la mateixa família . Vivien amb sa mare en una atapeïda zona muntanyenca de l'ombria del Benicadell. Al més major li deien Ovidi, al mitjà Ginés i al menut Rodolf. Sa mare els havia repetit més d'una vegada que s'amagaren i anaren espai amb els humans, especialment amb un caçador furtiu que sovintejava la zona. Un bon dia sa mare se'n va anar a buscar menjar,i aleshores els tres llobatons van decidir eixir a pegar una volta per la zona. Els tres germanets estaven caminant amb tranquil•litat i de sobte van sentir uns trets d’escopeta.

-Ràpid, anem a la cova!-deia Rodolf.

-D'acord!-va dir Ovidi.

I els tres llobatons se n'anaren al seu refugi.

Però quina mala sort tingueren! A la cova s’ havia amagat un ós salvatge solitari que al vore’ls arrapa a Ovidi. Aquest se'n va fugir conforme va poder i es quedà malferit sense que els seus germanets s'adonaren del que li havia succeït

Rodolf i Ginés se n’ anaren corrents ; Rodolf va caure i es va fer una ferida a la pota el caçador malvat el va descobrir i li disparà i ell se'n va fugir amb la pota davantera en alt amagant-se pels esbarzers .

Ginés va veure que Rodolf no estava ,però,ell va seguir corrents. Va arribar a una cabana de fusta deshabitada ,Ginés es va refugiar allí. Va estar una estona en aquella casa, on es trobava ben segur. Quan ell ja no va sentir més trets,va eixir de la casa i va anar en busca de el seus germans, necessitava trobar-los i saber que estaven vius. Començava angoixar-se

Va anar a la cova a on li van disparar a Rodolf hi allí va udolar cridant-lo ,però no hi estava. De sobte Ginés va sentir les petjades del caçador que s'acostava i li deia:

- Vinc a per tu llobarro! Eres l'últim que queda viu i jo acabaré amb tu, mai més tornaràs a veure a la teua mare i tots m'admiraran quan el duga com a un trofeu!-va dir el caçador entre rialles.

I quan estava a punt de prémer el gallet de l’escopeta per matar-lo va aparéixer la mare dels llobets i es va llançar damunt del cruel caçador. Amb una sarpada li va creuar la cara i li va deixar tota la galta ratllada. Aleshores el caçador plorisquejant li va suplicar que no el matara. Aleshores la lloba el va perdonar amb una condició.

 No tornes a caçar mai més i avisa a tots els teus companys de caça que no vinguen o si no els mataré - va dir la mare dels tres llobatons.

Quan el caçador ja se n’anava sense que se n’ adonara la mare dels llobatons, va agafar la escopeta i els va apuntar, aleshores va dir rient-se:

 Ara en lloc d'un en tinc dos- cridà apuntant la mare dels llobatons.

Però la mare amb un moviment agilíssim aconseguí llançar-se damunt del caçador i amb una sarpada precisa li arrenca l'escopeta de les mans. Amb l'altra sarpa li arravata la roba quedant-se totalment nuet.

• Ara i per a que et serveixca d'escarment tornaràs així al poble.

I se'n va anar plorant al poble i va reunir a tots el seus amics caçadors que decidiren que l’ajudarien a matar-los per venjar-se de la vergonya que havia passat

Van anar a per ells però quan van arribar al lloc no vam trobar cap animal. Els gossos que portaven oloraven i oloraven però no trobaven cap rastre. La mare lloba havia pujat al llobató al bé i s'havia ficat uns protectors als peus fets amb la corfa d'una surera per evitar deixar cap olor .Però ara devien trobar a Ovidi i Rodolf que s'havien quedat malferits per la serra. Udolant i udolant, amb baixa intensitat per no ser descoberts, els van aconseguir localitzar. Després un darrere de l'altre els va pujar a un refugi que s'havien preparat dalt un arbre i allí es van quedar fins que es van curar.

Finalment la mare dels tres llobatons va decidir que se n'anirien a viure a un altre poble on no foren perseguits. Van caminar durant vint dies per serres i muntanyes fins que van arribar a un poble que es deia Benimalet. Allí un home major que passejava pel bosc buscant espàrrecs els va vore. Però en lloc d'esglaiar-se es va ficar molt content i els va dir:

• Benvinguts a Benimalet un poble on els animals tenen tants drets com les persones

• Això és de veritat?- va dir la mare lloba

• Clar en aquest poble conviuen porcs senglars amb conills, raboses amb perdius i caderneres amb falcons. I ningú es fa mal

• I com es possible que no s'ataquen?

• Perquè qui vol quedar-se ací li garantim la seguretat. Però ha de complir una norma que és molt important.

• Quina ? - van dir tots els llops alhora

• Canviar els costums alhora de menjar. Tots han de ser vegetarians. Així que si vos interessa...ja sabeu

l van decidir quedar-se a viure en eixe poble i van fer una festa en tots els habitants i s'ho van passar molt bé.

  Aqueix mateix dia els llobatons, Ovidi, Ginés i Rodolf, amb companyia de la seva jove mare, celebraren una grandíssima festa ,que incloïa un karaoke amb micròfon, una taula repleta de deliciosos menjars que havien preparat tots els habitants del poble de Benimalet...

Quan s'acabà la festa tots els habitants d'aquell poble anaren a la seua casa, i en aqueixos habitants,estaven inclosos els llops amb la mare,i així s'acaba aquesta història que ha tingut alguns moments de violència , altres de humilitat,i amb simpatia i amabilitat.

Conte contat,conte acabat.

                                                             Alumnat de 1r A

                                                                           Il.lustracions d'Aina i Natàlia

El bell dorment

Això diu que era una vegada un xiquet al qual se li va morir sa mare. Aleshores  el seu pare es va casar  amb una dona malvada, la dona va envenenar al pare del xiquet i aquest es va quedar orfe de pare i de mare.

La madrastra li feia fer les faenes de casa i el tractava com a un criat. Quan es fa major la madrastra li feia  netejar tota la casa. Un dia li va manar que netejara a fons  un vell aparell de cosir  que hi havia en una torre del castell, i ell netejant, netejant es punxà el dit en una agulla i… La agulla estava enverinada, el jove es va marejar, va eixir al bosc i es quedà dormint.I cap persona el podia despertar

Un dia la noticia del jove, va arribar a oïdes d’una princessa, que va decidir anar a visitar-lo, va creuar un bosc ple de rosers plens de punxes, degué matar a un dragó, però finalment va arribar al jardí  del castell, i al veure al jove dormint tan profundament, li va donar un bes, el jove es va despertar poc a poc, ja que feia uns quants mesos que portava dormint.  El jove es va enamorar de la princesa i es van casar, i van tindre mols fillets i filletes.

Conte contat, conte acabat i aquesta versió nova del conte així vos la he contat,  per a que entre homes i dones sempre hi haja igualtat.

UN DIA DE PLUJA

En un dia de pluja
jo estic a casa,

sentint les gotes,

caure davall la meua cara.

No es veu ningú al carrer,

sols cotxes passar,

seran homes majors,

que van a treballar.

Jo estic a casa,

jo estic sol,

quan, de repent ,

veig un raig de sol.

Segueix plovent,

i ,de repent,

un arc bonic,

és l'arc de Sant Martí.

S'en va la pluja,

ix el sol,

m'en vaig a jugar,

fins l'hora de sopar. 

Rafa Ferrer (1r. ESO)

PELUSA

La meua gossa Pelusa

té els ulls blaus

és menuda com la puça

i menja més que un au.

Quan va per la muntanya

corre, corre, sense parar

i quan es troba una aranya

es posa a lladrar.

De nit sempre somia,

es desperta matí

la vullc més que a ma tia

i ella també a mi.

LLUÍS MOLLÀ CABALLERO 1r. A

Espolsapols

Esposapols vivia amb la seua madrastra, el seu germà i la seva germana. L’envidiaven perquè ell era bonic i simpàtic, i l’obligaven a treballar per a ell i elles.
Un dia arribà una carta de palau que deia:

Es fa saber, a tots els joves que no tinguen parella i vullguen casar-se amb mi, que acudeixquen al palau reial a les nou de la nit, del dia vint de juny. A la persona que elegeixca serà casada amb mi.
Signat:
La princesa Catalina.
P. Catalina

Com eranatural natural els germans i la mare de Espolsapols no li deixaren anar, perquè tenia que torcar la pols per si venia la princesa Catalina per casar-se amb el seu germà.
Arriba aquell esperat vint de juny i el germà i la germana de Espolsapols tenien un preciós tratge ja preparat, i ell no. La seua família i se n’anà. Espolsapols plora i plora fins que una fada màgica se li aparegué. La fada màgica li digué:
- Per què plores Espolsapols?
- Plore perquè la meva madrastra i els meus germans no m’han deixat anar al ball de la princesa Catalina, i jo tenia moltíssimes ganes de conéixer-la.. BUAA!
- No t’hi preocupes, et puc preparar un esmòquing i un cavall per que hi pugues anar, què.. vols?
- Sí!
- D’acord! Porta’m un ratolí i una tela negra.
- Ací tens – digué Espolsapols amb els objectes demanats.
- Patapim patapam pata pi pom pam!- i al dir les paraules màgiques el ratolí es convertí en un cavall i la tela negra en un bonic esmòquing.
- Hem fa molta il•lusió, però es que hi ha un xicotet problema… que en la festa hi està la meva madrastra, els meus germans, i si em reconeixen…
- Ahh! D’acord, pren aquestes ulleres verdes. Així no et reconeixeran . Però en una condició! Que a les dotze de la nit deus estar ací, perquè en aquell just moment el conjur desapareixerà i el cavall es tornara ratolí i les ulleres verdes desapareixeran i l’esmòquing es convertirà en un tros de tela negra.

Així que amb molta il•lusió Espolsapols es ficà l’esmoquing, munta en el ratolí/cavall i es ficà les boniques ulleres de sol verdes que li havia deixat la fada màgica. Espolsapols arribà al ball. De sobte un gran llum l’enlluerna… Era la princesa Catalina que estava entrant a la sala per conéixer a tota la gent del voltant. I de cop i volta vegeren a una nena d’uns set anys, molt bonica amb un ram de flors roges. Tots digueren:
-Quina nena més bonica! Serà la neboda de la princesa Catalina, segur!
Però s’equivocaren, era la princesa Catalina. Mai ningú li havia vist el pel, així que no sabien com era ni quants anys tenia.
Catalina senyalant a Espolsapols li digué:
- Oh! Tu preciós jove, et vols casar amb mi?
- Ejem… ho senc bella nen… bella princesa! Jo sóc massa jove per casar- me amb vos, excel.lència.
- Snif…. Jo… Jo… jo sols volia un amic amb qui jugar… però el meu pare, el rei no hem deixa eixir i em té esclavitzada a la meva habitació brodant un vestit, perquè vol que m’ensenye l’art del brodat… snif…
- Vos i jo tenim moltes coses amb comú princesa, a mi em diuen Espolsapols -digué llevant-se les ulleres- i em fan treballar les vint-i-quatre hores al dia sense pagar-me, obligant-me, sense allotjament i sense quasi menjar.- en aquell just moment la madrastra de Espolsapols es desmaià.
- Ahh! Ja t’entenc, t’agradaria treballar en palau en compte d’aquella casa de bojos en la que vius?
- M’encantaria princesa!-
Les dotze de la nit tocaren, i Espolsapols torna a ser com abans , però a ningú li importà, la bellesa està en l' interior.
I així fou com Espolsapols eixí d’aquella casa de bojos per a anar a viure a palau i jugar amb la princesa Catalina.

                                                                                                    Roser Payà 1er B