Un dia, una xiqueta que li deien Marta anava caminant per la piscina amb les seues amigues i li va caure el seu mòbil a la piscina. Provà a recuperar-lo, però no pugué, ja no li funcionava.
Anà a comprar-se un mòbil amb els seus pares i se'n comprà un que era tàctil, negre i d'última generació. Era "superguai", "xulíssim", li l'ensenyà a les sues amigues i els agradà moltíssim.
Però de sobte, un divendres a les 21.30, Marta anava amb les seues amigues i escoltaren. "Marta, Marta, tens un missatge" . Marta i les seues amigues es giraven cap a tots els llocs i no hi havia ningú. Tornava a escoltar-se." Marta, Marta, tens un missatge". Tornaven a girar-se i no veien ningú.
Aquella nit Marta estava molt esglaiada perquè es pensava que la perseguia algú. Pensava: Qui haurà sigut?, Com sap que tinc un missatge?.
Marta tenia por de dir-li-ho a sa mare perquè pensava que li llevaria el mòbil tan "guai" i ella callava, callava i ho deixava passar.
Un altre dia tornà a passar el mateix. Estava a l'escola i escoltaren:" Marta, Marta, el xiquet del que estàs enamorada t'està mirant". Marta es posà tota roja. La mestra s'enfadà moltíssim perquè no li agradava que li tallaren la classe i els posà a tots a fer còpies, cent vegades: "No parlaré quan la professora de matemàtiques estiga explicant"
Marta anà a casa i es tancà a la seua habitació. No volia eixir i pensava: Qui pot dir això? No ho sap ningú. Sols el meu diari i jo.
Començà a pensar i s'adonà que el mòbil parlava i deia. "Hola, hola".
Marta es quedà bocabadada, perquè no havia pensat que, quan estava escrivint el seu diari, el mòbil estava damunt del llit .
Marta estava molt contenta, però no ho podia dir a ningú, perquè la trataríen com el que no era, una boja.
Anà a comprar-se un mòbil amb els seus pares i se'n comprà un que era tàctil, negre i d'última generació. Era "superguai", "xulíssim", li l'ensenyà a les sues amigues i els agradà moltíssim.
Però de sobte, un divendres a les 21.30, Marta anava amb les seues amigues i escoltaren. "Marta, Marta, tens un missatge" . Marta i les seues amigues es giraven cap a tots els llocs i no hi havia ningú. Tornava a escoltar-se." Marta, Marta, tens un missatge". Tornaven a girar-se i no veien ningú.
Aquella nit Marta estava molt esglaiada perquè es pensava que la perseguia algú. Pensava: Qui haurà sigut?, Com sap que tinc un missatge?.
Marta tenia por de dir-li-ho a sa mare perquè pensava que li llevaria el mòbil tan "guai" i ella callava, callava i ho deixava passar.
Un altre dia tornà a passar el mateix. Estava a l'escola i escoltaren:" Marta, Marta, el xiquet del que estàs enamorada t'està mirant". Marta es posà tota roja. La mestra s'enfadà moltíssim perquè no li agradava que li tallaren la classe i els posà a tots a fer còpies, cent vegades: "No parlaré quan la professora de matemàtiques estiga explicant"
Marta anà a casa i es tancà a la seua habitació. No volia eixir i pensava: Qui pot dir això? No ho sap ningú. Sols el meu diari i jo.
Començà a pensar i s'adonà que el mòbil parlava i deia. "Hola, hola".
Marta es quedà bocabadada, perquè no havia pensat que, quan estava escrivint el seu diari, el mòbil estava damunt del llit .
Marta estava molt contenta, però no ho podia dir a ningú, perquè la trataríen com el que no era, una boja.
Carla Bataller 1r ESO
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada